Roger Hodgson i l’ombra allargada de Supertramp

Peralada“Crec que ara ja puc tocar It’s raining again, oi?” Roger Hodgson, el que va ser un dels fundadors del grup de rock progressiu Supertramp, mira al cel, ja negra nit, somriu i dóna el senyal perquè soni una de les melodies de saxo més emblemàtiques del repertori de la mítica banda britànica. Ja no hi havia rastre del xàfec d’estiu que havia obligat a endarrerir el seu concert al Festival Castell de Peralada fins a tres quarts d’hora. El públic ballava alleugerit pel recés de la pluja l’últim dels èxits que esperaven escoltar en boca de Hodgson, que, tot i haver visitat uns quants cops Catalunya i amb un repertori semblant, va exhaurir les entrades. L’audiència volia tornar a escoltar la veu de Supertramp, que, amb els seus registres aguts i falsets característics, els en va oferir una bona dosi.

Hodgson, un gat vell de l’ofici de músic, va plantejar el concert com una gran celebració. Va convidar a recuperar els “bons records” que podien evocar les seves cançons. “Jo en tinc molts, de bons”, va assegurar al principi de l’actuació. De ben segur feia referència a les peces que va compondre del 1969 al 1983, els anys que va militar a Supertramp, un llegat que va ocupar el gran gruix de les dues hores d’actuació i del qual sembla que no vol desempallegar-se. No hi va haver cap bon record explícit, però, cap al seu excompany de banda Rick Davies, que recentment ha hagut de cancel·lar una gira europea a causa d’un càncer.

Take the long way home, del disc Breakfast in America (1979), i School, de Crime of the century (1970), van obrir la festa col·lectiva. El so, amb certa opulència, recordava alguns excessos de l’arena rock dels vuitanta. Les línies juganeres i insistents del piano de Hodgson, el saxo i la bateria amb reverberació infinita definien sense embuts per quin terreny musical transcorreria el concert. No podia ser d’una altra manera. Així van sonar èxits com Hide in your shell, Breakfast in America, The logical song, àmpliament aplaudida, i Dreamer. També In jeopardy, del seu últim disc en solitari -Open the door (2000)-, del qual també va recuperar Death & a zoo,una excèntrica proposta amb sons pregravats d’animals que va empènyer el repertori cap a registres més èpics i dramàtics. En aquesta línia van sonar, entre d’altres, les supertrampianes Don’t leave me now i Fool’s overture, que va marcar el final del xou abans d’afrontar, ja als bisos, Two of us, Give a little bit i la citada It’s raining again.