Comarques Gironines 03/07/2015

La Jenabo i jo: història de la noia olotina obligada a marxar a Gàmbia a estudiar l'Alcorà

L'Alèxia explica l'amistat amb la jove desplaçada a l'Africa, nascuda a la Garrotxa, i la visita que li va fer al continent d'origen dels seus pares

Alèxia Pont
3 min
La Jenabo i l'Alèxia

OlotVaig conèixer la Jenabo a l’Institut d’Olot. Era una noia totalment integrada a la cultura catalana. Parlava i pensava com qualsevol adolescent català. Havia nascut a Olot i era tan olotina com jo. Era treballadora i estudiosa, una bona persona i, sobretot, una molt bona amiga. Jo pensava que havia de ser molt difícil per a ella viure dues realitats tan diferents: d’una banda la vida amb la seva família d’origen gambià i, de l’altra, la relació amb nosaltres, les seves amigues, amb cultures i costums totalment diferents.

Un dia, a finals de l’estiu de l’any passat, la Jenabo em va dir que marxava a Gàmbia i que no sabia quan tornaria. Va ser com rebre una galleda d’aigua freda. Em va xocar molt i em vaig sentir desconcertada. No sabia ni què dir-li. Ella no volia marxar. Els seus pares l’hi van comunicar just quan els havia demanat els diners per anar a comprar els llibres per començar primer de batxillerat. Ella no sabia ben bé què hi anava a fer, a Gàmbia. I jo encara ho entenia menys.

Por de no tornar-la a veure més

Em vaig posar en contacte amb la professora Tona Calm, que també aprecia i valora molt la Jenabo. Juntes vam anar a casa seva a acomiadar-la. Si sóc sincera, en aquells moments pensava que no la tornaria a veure mai més. Intentava entendre per què la feien anar a Gàmbia, per què no podia acabar els seus estudis aquí, però ella tampoc no entenia tot el que li estava passant. Quan vam marxar de casa seva, em vaig quedar amb un buit a dins. Em sabia molt de greu que una persona com ella marxés, que hagués d’abandonar el seu aprenentatge, tot el que tenia aquí, per anar a un país poc desenvolupat que no coneixia.

La Tona em va ajudar des del primer moment a tirar endavant un projecte centrat en la Jenabo. Vaig decidir fer el meu treball de recerca de batxillerat orientat a aquest tema. L’objectiu era respondre a totes les preguntes que ens fèiem. Una cosa sí que tenia clara, intentaria fer-ho des del respecte i mirant d’entendre la seva vida des d’una altra cultura.

No teníem la intenció d’anar a Gàmbia, però gràcies al suport i l’empatia de la meva família, i sobretot gràcies a la Tona, que m’hi va acompanyar, vam anar a trobar la Jenabo. D’aquesta experiència inoblidable en va sortir un documental que ara estem muntant.

L’arribada a Gàmbia i el retrobament amb la Jenabo va ser molt bonic. És difícil descriure l’emoció que vam sentir en abraçar-nos després d’aquella separació que havíem temut que fos per sempre.

Ella i la seva família ens van rebre amb els braços oberts. Allà vam viure moments inoblidables. Mentrestant, anàvem gravant com era la seva vida, el seu dia a dia. Al matí anava a la madrassa, l’escola alcorànica. Em va sorprendre molt veure tots els nens repetint una vegada i una altra les paraules del professor. I amb un idioma, l’àrab, que allà ningú no sabia! Havien de memoritzar els sons i aprendre-ho tot de memòria. A la tarda anava a l’escola normal, on feien assignatures com anglès o matemàtiques, però amb un nivell molt més baix que el d’aquí. I la resta d’hores del dia s’estava a la kunda, que és com es diuen les cases on viuen junts tota la família.

Em va agradar veure que no havia canviat la seva manera de ser. Era la mateixa Jenabo. Però sí que havia canviat la manera de pensar. Ara ja no tenia les coses tan clares com quan era aquí. Sobretot pel que fa als estudis, a les seves arrels, a la seva identitat... En definitiva, ja no tenia clar d’on se sentia. Perquè ella era d’Olot, però ara vivia a Gàmbia.

És difícil valorar si és correcte fer tornar al país d’origen una adolescent. Crec que és una època de la vida molt especial, on els amics prenen una gran importància. Abandonar-los de sobte és un cop molt dur. Ella també va haver de deixar la seva mare i alguns germans. Admiro la seva valentia. Jo no em puc ni imaginar viure una situació semblant. La decisió va ser dels seus pares i ells sempre volen el millor per als fills.

Per sort, ara fa menys d’un mes, la Jenabo ens va escriure per dir-nos que tornava aquest estiu. Ja tenia el bitllet. Quina alegria! Nosaltres ja l’hem preinscrit a un cicle formatiu perquè pugui seguir els seus estudis.

Tinc moltes ganes d’abraçar-la de nou i, sincerament, cap ganes que torni a marxar. La Jenabo és una noia que té un futur aquí. Quan acabi els seus estudis podrà triar si es vol quedar o vol tornar a Gàmbia. Espero que sigui ella qui prengui aquesta decisió.

stats