BarcelonaAls 81 anys conserva intactes l’atenció i la perseverança que als anys 60 la van portar a revolucionar l’estudi dels primats. Amb la mateixa paciència i actitud afable amb què llavors va aconseguir apropar-se més que ningú als ximpanzés del Parc de Gombe (Tanzània), ara suporta sessions maratonianes d’entrevistes per portar el seu missatge al món. Ahir ho feia des de Barcelona, a on va venir convidada per RBA, editora de la revista 'National Geographic': “Tothom pot marcar la diferència -insisteix-: no us rendiu”.
Va ser la primera a descobrir que humans i micos s’assemblen molt. Després l’anàlisi d’ADN ho va confirmar. Què ens diu això de l’home?
Ens diu d’on venim. Ens vam separar del ximpanzé fa 6 milions d’anys, però queda clar que tenim un ancestre comú. El que ens ajuda a saber això és en què diferim. Tristament, hem evolucionat malament. Hem creat la tecnologia més increïble però estem destruint el planeta.
Per això va deixar la recerca i es va centrar en la conscienciació.
Sí, m’he centrat a intentar fer entendre a la gent que avancem cap a un punt de no retorn. La prova és el canvi climàtic. Hi ha molts biòlegs que diuen que, fem el que fem, ja és massa tard. Jo crec que encara hi ha una finestra de temps. Potser és un desig, però crec que encara podem canviar la manera de comportar-nos.
Què la va decidir a deixar la jungla per anar a lluitar pel planeta?
Va ser el 1986 en una gran conferència sobre ximpanzés, amb set grups de científics. Tots vam coincidir en les intenses amenaces al seu hàbitat natural. Vaig entrar allà com una científica feliç que vivia al bosc i en vaig sortir com una activista. Des de llavors, no he estat més de 3 setmanes seguides a un mateix lloc.
Si pogués tornar enrere, ¿faria alguna cosa diferent?
No. Segurament he comès errors, però dels errors se n’aprèn.
Es pot fer ciència amb sentiments?
Exactament. És qüestió d’autodisciplina. Pots estar veient alguna cosa que t’involucra emocionalment, però mantens una part de tu que fa observacions objectives.
¿Després de fer recerca a Tanzània, treure’s el doctorat a Cambridge va ser només un tràmit?
En absolut. Vaig ser molt afortunada de tenir una mare que sempre em va animar a complir els meus somnis, com el d’anar a l’Àfrica. Però estudiar a Cambridge va ser fantàstic. Hi vaig aprendre moltíssim. Vaig aprendre com analitzar dades i com escriure de manera científica, per no ser ridiculitzada per altres científics.
I ara posa en valor l’educació amb el programa Roots and shoots, que forma futurs conservacionistes.
Sí, ja som a 138 països, canviant vides. És emocionant sentir les declaracions de tants i tants joves arreu del món que expliquen com això ha canviat la seva vida i que han après com les petites eleccions diàries poden marcar la diferència.
Quin voldria que fos el seu llegat?
Una part del meu llegat serà sobre els animals, sobre com tractar-los. Però l’altra vull que sigui el programa Roots and shoots, que realment està canviant el món. Què n’opina dels zoològics?
Depèn del zoo. Els animals pertanyen a la natura salvatge, però entre que n’hi ha tants en captivitat i que estem destruint el seu hàbitat... Un bon zoo és aquell on els més joves fan la seva primera connexió amb els animals i se’ls encén el desig de salvar-los.
Ara prepara un llibre sobre els transgènics. Per què?
He après molt sobre aquest tema, més del que m’hauria agradat, perquè fa molta por. No només pels aliments genèticament modificats, també per l’agricultura intensiva, que és horrible especialment amb els animals, la tortura a què els sotmeten i la desforestació per generar pinso. En el procés s’emet molt metà, que és un gas encara més contaminant que el CO. I a sobre per mantenir els animals vius els donen antibiòtics diaris, de manera que han generat bacteris més resistents: de fet el cirurgià general britànic va dir fa poc que l’era dels antibiòtics s’està acabant... i això fa molta por.
I diu que encara té esperança?
Sí, tinc esperança per la gent jove que està lluitant; pel cervell humà, que és capaç de tantes coses; per les xarxes socials, que són una arma poderosa de canvi, i per la resiliència de la natura: a Gombe ara hi ha tres cops més bosc que quan jo hi vaig arribar. Tinc esperança per l’indomable esperit humà, per tota aquella gent que afronta l’impossible i mai es rendeix.
