Juego de tronos

Les adaptacions dels llibres de George R.R. Martin han esdevingut per a alguns un paradigma de la ficció televisiva de qualitat. Juego de tronos presumeix d’unes localitzacions espectaculars, una posada en escena cinematogràfica, un repartiment de luxe i una temàtica centrada en l’ambició de poder i la xarxa de traïcions i lleialtats que comporta. Trets que identifiquen certa qualitat audiovisual, és cert, de la vella escola. Però a Juego de tronos també es fa palès el perniciós llegat de J.R.R. Tolkien, principal influència de Martin, en la ficció contemporània. L’argument de vocació shakespeareana atorga una pàtina d’alta cultura a una estètica de fira medieval i a l’explotació de la violència. La sèrie és tan tibada que no deixa lloc ni per a un bri de sentit de l’humor. La multiplicació de genealogies i geografies amb noms de llengües mortes permet allargar les narratives fins a extrems insuportables mentre els personatges entonen l’enèsim diàleg suposadament punyent. La principal contribució de Martin ha sigut construir un univers sense predeterminacions, on qualsevol personatge pot morir quan menys t’ho esperes. Però, arribats a la cinquena temporada, fins i tot aquest recurs ha perdut la seva capacitat de sorprendre. |