Drama barat per duplicat
Dimecres al vespre TVE va estrenar una ficció amb pretensions de sèrie titulada Acacias 38. En realitat, però, és un culebró en tota regla com els que veiem que arriben de Veneçuela o del Brasil. Un melodrama propi de novel·leta rosa. Per això, després de l’estrena, passaran a emetre’l en horari de sobretaula. El més greu del cas és que TVE va decidir presentar la ficció en versió simulcast. És a dir, per duplicat: a La1 i a La 2 alhora, de manera que van eliminar una alternativa televisiva a l’espectador. L’invent va punxar. Ni així van aconseguir arrossegar audiència. És més: la van espantar.
L’arrencada va ser horrorosa, no només per com justeja la capacitat actoral dels professionals que hi treballen sinó per la història. Situada a principis del segle passat, un home intenta violar la seva dona embarassada després d’atonyinar-la a fuetades i clavar-li puntades de peu al ventre. Mentrestant, la mare de la noia, que ho sent tot des de l’habitació del costat, resa un parenostre. La noia, per defensar-se, fot garrotada al marit amb una eina de la llar de foc i el mata. La mare, esgarrifada, li recrimina a la filla: “¿Qué has hecho insensata? ¡Has labrado nuestra ruina! ” Un cop amagat el cadàver, ella parirà al mig de la muntanya i haurà d’abandonar el nadó en un convent i caurà malalta. En un salt temporal que no s’acaba d’entendre gaire, la Manuela trobarà feina fregant terres en una finca burgesa d’una gran ciutat. I aquí és on entraran en matèria passada de rosca. Una mena de Upstairs & downstairs en versió ibèrica i dolenta on les dones riques són uns escurçons arrogants i els seus marits uns homes bons i càndids que s’enamoraran de les minyones fascinats pel seu servilisme abnegat. A la protagonista encara l’acusaran, també en el primer capítol, de robar la bossa de mà de la mestressa quan ella només tenia la intenció de tornar-l’hi perquè li havia caigut a terra. En definitiva, una tonteria d’època on fan servir un castellà antic de dubtós rigor en què eliminen els articles per donar-li un aire arcaic.
Per produir aquestes barbaritats tan nefastes més valdria que es gastessin els diners comprant els drets d’un culebró dolent a l’estranger que, com a mínim, t’ho pots prendre amb sentit de l’humor i no és tan car. Que la tele pública no sàpiga oferir una alternativa digna i proporcionar servei públic de qualitat amb cara i ulls a les tardes indica la seva incapacitat per evolucionar. Emeten el mateix ara que fa trenta anys.
