Anne-Marie Imafidon: “Si dines amb el mòbil sobre la taula, com vols que els teus fills en facin un bon ús?”

Anne-Marie, com va començar tot?

Quan tenia quatre anys, el meu pare em deixava desmuntar el vídeo VHS i després el tornava a muntar. Em deixava desmuntar tot el que trobava per casa. En realitat, treure’m el nivell A de computació als onze anys va ser senzillament una extensió d’això.

A què es dedica, el teu pare?

És oftalmòleg. Total, que als 4 anys vaig mecanografiar la història de La caputxeta vermella, a la meva manera, esclar. La vaig guardar, me’n vaig anar al llit i, l’endemà, la història seguia allà, a l’ordinador. Per a mi va ser fascinant. I podia compartir-ho amb algú. Va ser aquesta creativitat el que em va emocionar tant.

Els teus amics entenien la passió?

No sempre, sovint han sigut “les coses de l’Anne-Marie”. “Ja sabeu com és... és a l’ordinador fent les seves coses”... A la universitat era “la noia que estudiava ciències computacionals”. Tothom feia història, dret, llengua... No vaig adonar-me que formava part d’una minoria fins fa dos anys. Per a mi sempre va ser “jo i l’ordinador”. No va ser “ jo, la noia, i l’ordinador”. La meva identitat no està orientada només pel meu gènere. M’identifico més amb el fet de ser londinenca que no pas amb el fet de ser una dona en el món de la tecnologia. Però sí, en una classe de setanta, només érem tres noies.

Per què hi ha tan poques noies en aquest món?

El problema és doble. Les noies joves no agafen el camí de les tecnologies o les enginyeries i, a sobre, dos terços de les noies que es graduen en STEM (ciència, tecnologia, enginyeria o matemàtiques) no arriben a entrar en la indústria. I als EUA, després de 10 anys, un 52% de les dones deixen la indústria de les ciències computacionals. És de bojos pensar que en una dècada la meitat de les dones, que eren competents, abandonen el joc.

I per què se’n van?

A les dones se les menysté, no se’ls donen càrrecs de responsabilitat o els projectes adequats. O bé perquè són dones o bé perquè estan esperant que tinguin un fill, o per qualsevol altre prejudici d’aquest tipus.

I què està fent malament l’escola?

No en culparia només l’escola, ja que aquestes noies només hi passen sis hores al dia. És culpa de tothom. A la tele, per cada set persones que es dediquen a la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques, només una és una dona. A les notícies, l’expert sempre és un home. Si la canalla no té capital científic, és a dir, si en el seu entorn més immediat no hi ha algun familiar que tingui alguna qualificació relacionada amb les STEM, és menys probable que el nen s’hi interessi. Fixa’t: moltes de les dones amb qui hem treballat ens han explicat que, quan a casa deien “Estudiaré química”, la mare els deia: “Què faràs amb això? Estudia alguna cosa apropiada”. I a l’escola sovint els professors no expliquen prou les sortides laborals de les seves assignatures. Cada cop que preguntem a nens de primària si voldrien estudiar una enginyeria responen: “Què és l’enginyeria?” Si els preguntes què pots fer després d’haver estudiat matemàtiques, tots contesten “professor de matemàtiques”. Però hi ha tantes coses que pots fer com a matemàtic: hi ha la ciència actuarial, la comptabilitat, el modelatge matemàtic...

Hi ha algun país ho estigui fent bé?

L’Índia. La tecnologia és un motor econòmic tan gran que una nena sap que és una via per entrar a la classe mitjana, perquè tindrà una bona feina i podrà mantenir la seva família. És una feina que no té biaix de gènere.

Quin és l’argument més convincent per acostar una noia a les ciències?

En la meva experiència, l’element creatiu és el més important. Quan e a les noies que poden crear un joc, amb una història, uns personatges i uns rostres, s’hi enganxen: “Què més puc construir?” I després hi ha l’aspecte altruista. Moltes noies que vénen a nosaltres volen estudiar medicina perquè diuen que “volen ajudar”. I llavors els diem que pots estudiar medicina i ajudar una persona cada cop, i/o pots ser una enginyera que canviï per complet alguna fase del procés mèdic. O una enginyera que ajudi un poble, per exemple duent-hi electricitat. Duent-hi electricitat facilites qualsevol altra cosa que es necessiti.

¿Ser considerada un geni en el món geek [friqui de la tecnologia] fa que sigui més difícil lligar?

Lligar?! [Riu.] No! (amb cara de “no ha sigut el cas...”) [Riu.] Continuo sent una persona. És curiós, perquè no m’identifico necessàriament com a geek. Ser un geek i ser bo en enginyeria no són necessàriament sinònims. Mai he vist Matrix o Star Wars o Star Trek. Tampoc he jugat gaire a videojocs. No vaig a les convencions de geeks. Jo he estat al meu ordinador fent les meves coses. The Big Bang Theory? [Riu.] És divertida, però no ajuda, i tampoc als nois: ells tampoc són tots així.

¿No et sents aclaparada pel control social que permet la petjada digital?

És que a la teva protecció digital hi has de dedicar un temps, perquè es tracta de protegir-te a tu mateix. Has de saber com fer-t’ho perquè no et puguin hackejar o robar-te les fotografies del telèfon. Si entens tot això, saps que hi ha plataformes que pots utilitzar i d’altres que no hauries d’utilitzar. Però no exagerem. Vinton Cerf, que és un dels pares d’internet, va dir que abans entraves en una cabina i donaves el teu missatge a crits. ¿On és la privacitat en cridar el teu missatge perquè arribi a l’altra banda? Crec que ara passa una cosa semblant. Tenim una mena d’obsessió amb la privacitat, i considero que necessitem informar-nos i, aleshores, prendre decisions sobre la manera com transmetem els nostres missatges.

Estic segur que saps qui és Edward Snowden. Va dir: “Un nen que neixi avui creixerà sense conèixer en absolut el concepte de privacitat”.

No estic segura d’estar del tot d’acord amb ell. De vegades no confiem prou en els nens, i en la seva capacitat per aprendre, i en el fet que estan creixent amb això, que són el que es coneix com a nadius digitals. Odio generalitzar sobre tota una generació, però crec que els nens que creixen amb això ho entenen una mica més del que pensem. És la seva moneda.

Però si ho pengen tot a Facebook.

Els més joves ja no utilitzen Facebook. Els seus pares són a Facebook, i no és guai estar en una plataforma on hi ha els teus pares. I quan l’utilitzen, configuren al màxim les opcions de privacitat, i esborren coses que havien publicat. Nosaltres fem servir molt Instagram per fer-los arribar informació, i és sorprenent la quantitat de vegades que esborren els seus comptes i es creen múltiples identitats digitals, sense utilitzar mai el seu nom real, i tot aquest tipus de cauteles. Són savis a l’hora de penjar voluntàriament informació sobre ells. Però si són les agències o el govern qui ens roba les dades, ja és una altra cosa, i és d’això del que ens hem de preocupar.

¿Però no et passa que cada cop veus més l’ordinador com un policia que et controla i que ho sap tot sobre tu?

I aleshores què fas? Utilitzar menys l’ordinador? Sigues més selectiu amb el que hi poses, al teu mòbil o on sigui. Bàsicament això és tot.

Hi ha nens que amenacen els seus pares amb violència pel control dels mòbils. Com s’hi pot fer front?

Hem de veure quina és la font de tot plegat, i per què resulta tan addictiu. Hi ha altres maneres de controlar què fa el teu fill amb el mòbil. Vaig llegir un article sobre una senyora que havia instal·lat una aplicació al mòbil del seu fill que feia que, quan ella li trucava, el mòbil no pogués fer res fins que ell no li contestés la trucada. Fins i tot hi ha aplicacions per evitar que deixis la feina per l’endemà per culpa del mòbil o el Facebook. I pel que fa als pares, ells tenen el poder econòmic. L’altra cosa és... suposo que durant el dia parles amb els teus fills, no? ¿Si dines amb el mòbil sobre la taula, com vols que els teus fills en facin un bon ús? I els nens no són persones amb qui no es pugui raonar [riu].

En quin projecte treballes ara?

Stemettes, l’organització que he fundat per motivar les noies sobre les STEM, ha fet dos anys. Hi ha tres noies irlandeses que van guanyar la competició internacional de la Fira de Ciències de Google amb un projecte sobre un bacteri que escurçava el període de creixement de certs cultius. Van idear aquest projecte quan tenien 14 anys. Ara treballem en un programa on acollirem 45 noies en una casa a Londres -15 podran viure-hi amb nosaltres durant les vacances d’estiu-, on podran fer pràctiques, els donarem finançament i crearem un entorn perquè puguin veure altres persones com elles. Són noies que surten dels límits convencionals, així que els oferim un espai on fer-ho.

Quin tipus de noves eines pronostiques?

Els wearables seran deu vegades millors. I tots els nostres dispositius es comunicaran els uns amb els altres. I l’última cosa, que trobo molt interessant, és la impressió 3D. Poder imprimir un objecte igual que imprimeixes una pàgina web. He estat visitant la Sagrada Família, i aquest és el tipus de coses que espero que en 10 anys puguem imprimir. Seria fascinant.

Doncs ha costat més d’un segle anar-la acabant.

Exacte! És la tecnologia! I que entre els noms de Mark Zuckerberg, Bill Gates, Steve Jobs, etc., hi puguem tenir un parell de noms femenins...

I alguna cosa per a una bona relació entre Occident i l’islam?

En aquest cas es tracta més de cor que no de cap. Crec que encara hi ha coses que només poden funcionar a nivell humà.