Un nyap històric
Dimecres al vespre Telecinco va estrenar Alatriste, l’adaptació televisiva d’ El capitán Alatriste, d’Arturo Pérez-Reverte, que havia de ser un fenomen. Tenia pretensions de convertir-se en el nou Águila Roja i el resultat és un pessebre vivent sense pressupost. A nivell de guió la trama ja costava d’enganxar: no acabaves d’entendre quin és l’objectiu dels personatges. Hi deu tenir a veure el baix nivell actoral de l’elenc: professionals de catàleg publicitari amb els tics evidents dels actors amateurs. La direcció artística és per plorar de riure. És una sèrie en què l’únic motiu per veure-la és fer broma amb la poca versemblança històrica. Alatriste recorda una festa de disfresses al Poble Espanyol. El vestuari sembla llogat en una botiga de Carnestoltes i els modelets no tenen cap mena de rigor històric. La quantitat de coloraines de vestits, cortinatges i parets, del fúcsia al festuc, és un despropòsit. Les dones van maquillades com un anunci de Margaret Astor en ple segle XVII. El decorat és de cartró pedra. Sembla la decoració d’una pizzeria de barri on pretenen ambientar el menjador com si fos un carrer de Florència. La casa de prostitutes és surrealista. De les columnes hi pengen flors de plàstic d’aquelles que venen als basars de xinesos. El cel nocturn és ben bé com un decorat dels Pastorets. Superats pel nivell de producció que exigeix una escena d’un mercat de carrer, a les cistelles de les parades hi van posar peixos de cartolina. Tot plegat adquireix una aparença de pel·lícula semipornogràfica. Com si fos una excusa, un simple context, per justificar una escena d’“ara t’arreplego” que no arriba mai. I això que en la bacanal de les flors de plàstic vam veure uns quants pits. Per donar autenticitat a les escenes rodades en exteriors posen el so d’ocellets piulant. Però és inquietant que cada vegada que Alatriste és a l’aire lliure se sentin els crits d’una garsa pesada.
El guió és una adaptació que ha pensat poc en el llenguatge televisiu. Cada personatge nou l’han de retolar perquè sapiguem de qui es tracta. Els diàlegs són una farsa. Els protagonistes es tracten de “ vuestra merced ” i s’acomiaden dient “ con Dios ”, però després no paren de repetir “ No me jodas ” cada vegada que Alatriste es troba en un atzucac. Encara que no hagis llegit mai res de Pérez-Reverte, després de veure la sèrie pots afirmar amb convicció que et van agradar més els llibres.
