25/10/2014

Joan Solà i la incomoditat pragmàtica de les normes

2 min

Dilluns farà quatre anys que va morir Joan Solà: el lingüista que més ha fet perquè el català no mori d’arteriosclerosi, el professor que s’obligava i obligava els seus alumnes a qüestionar-ho tot, començant per les normes sense altre crèdit que l’autoritat o la tradició.

De vegades se’n sortia i de vegades no. Per exemple, la seva distinció entre d’aquí (“T’ho diré d’aquí uns dies”) i d’aquí a (“D’aquí a Nadal ho hem de tenir fet”) -la norma establia i estableix l’ús de d’aquí a en tots dos casos- la va formular el 2008 i ha tingut un èxit fulgurant en els mitjans.

Per contra, la seva defensa de sigut com a forma estàndard preferent del participi de ser continua sense fer forat a Catalunya. (En canvi, tant la gramàtica com el diccionari normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’hi decanten clarament.)

No vull entrar ara en les raons que fan que Solà (i jo mateix) prefereixi unificar el participi del verb ser en la forma sigut en un registre estàndard. He dedicat altres tastos al tema. Però sí que vull destacar la sensibilitat que hi ha al darrere.

Solà mai accepta de bon grat que la forma més viva, clara i genuïna sigui postergada per una de més insòlita i arcaica per la pressió d’una elit. I sempre és enemic de tot el que fa la llengua correcta innecessàriament més difícil -una llengua d’iniciats- no pas per fer-la millor lingüísticament sinó per fer-la servir com a marcador de classe social.

Es rebel·la contra la idea masoquista que el prestigi d’una norma és directament proporcional a la incomoditat pragmàtica amb què s’aplica. És aquesta rebel·lió la que fa que s’associï amb Coromines per estalviar als alumnes de català l’infern que suposava, sense aportar cap benefici, distingir entre per i per a davant d’infinitiu.

Continuar lluitant perquè es flexibilitzin les normes que no estan al servei de la gent és el millor homenatge que li podem fer.

stats