La doctrina Sinatra condiciona aliances
El president entona el ‘My way’ al marge dels consells del CATN però una suma amb ERC pot funcionar-li
La substitució de la consulta popular no referendària consensuada entre tots els partits sobiranistes ha donat pas a una mobilització més pròxima a una demostració de múscul sobiranista que a un referèndum. Una demostració que tindrà urnes, locals i paperetes, però no marc legal específic, cens o administració imparcial. Fins ara és una incògnita, més enllà de l’Associació de Municipis per la Independència i d’ERC i la CUP, el grau d’implicació d’ICV-EUiA, i el paper que hi jugaran ANC i Òmnium. Arribat aquest punt, convé preguntar-nos com encaixa el nou escenari amb el que fixaven el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) o el full de ruta de l’ANC.
No és estrany que el nou pla del president agafés a contrapeu els seus socis i el sobiranisme cívic. Es tracta d’una veritable doctrina Sinatra -la famosa cançó My way -, un pla que fins ara no era sobre la taula i que no concorda amb les previsions del CATN, l’ANC o els partits. De fet, el “procés participatiu” amb unes plebiscitàries posteriors és un híbrid que no s’ajusta als tres escenaris previstos pels assessors del procés: consulta legal, consulta alternativa o plebiscitàries.
En el primer dels 19 informes de l’organisme es desaconsellava utilitzar una “consulta mitjançant votació per vies alternatives” organitzada per la societat civil o el Govern. En aquest escenari, el CATN preveia una “confrontació frontal amb l’Estat” si el Govern hi participava i afegia que podria ser fàcilment deslegitimada de cara a l’exterior, a més de presentar problemes logístics importants. També apuntava al risc de baixa participació com un factor que restaria credibilitat. La declaració unilateral d’independència, a la qual ERC condiciona ara una llista conjunta, casaria amb l’escenari proposat pel CATN posterior a unes eleccions plebiscitàries.
L’híbrid del que proposava l’ANC
Pel que fa l’ANC, el seu full de ruta marcava estratègies en funció de dues vies i oferia quatre escenaris: la primera, una consulta tolerada o amb oposició estatal; la segona, una no celebració de la consulta per repressió de l’Estat o no celebració per intervenció directa de l’Estat a la Generalitat. La primera via -la celebració de la consulta- duria directament al procés constituent, mentre que la segona portaria a unes eleccions plebiscitàries en què l’ANC faria de catalitzadora per la creació d’una candidatura unitària que proclamés la independència. Ara el 9-N superposa les dues vies de l’ANC: l’entitat hauria de mobilitzar voluntaris com es preveu en l’escenari de la consulta amb oposició estatal, però el resultat no seria el d’un procés constituent immediat, atès que Mas ja va avançar que la consulta “definitiva” serien unes eleccions plebiscitàries.
En aquest context, i veient com les plebiscitàries s’erigeixen com l’alternativa escollida pel Govern, torna a emergir el vell debat sobre la necessitat dels partits sobiranistes de concórrer de manera conjunta. Aquesta candidatura ansiejada per Mas, de la qual ICV-EUiA i la CUP s’han desentès, passaria per unir CDC (Unió és encara una incògnita), ERC i crítics del PSC amb la probable presència de personalitats de la societat civil, que es comprometria a tirar endavant una DUI. En tractar-se d’autonòmiques, el repartiment d’escons seria provincial i a partir del mètode D’Hondt.
Quines serien les conseqüències de l’ús d’aquest sistema electoral en un referèndum? Al marge de com rebria cada elector l’aliança, dos factors tècnics farien incrementar les probabilitats d’una candidatura unitària d’obtenir més representació que no pas per separat. En primer lloc, el mètode D’Hondt afavoreix els partits majoritaris atribuint-los un percentatge d’escons més elevat que la pura aritmètica. Assumint que la llista unitària guanyaria, amb tota probabilitat seria la més beneficiada per l’aplicació D’Hondt. En segon lloc, aquest avantatge és especialment notori quan tractem amb districtes electorals en què no es reparteixen gaires diputats, com ara Lleida, Girona i Tarragona, cosa que potencialment encara beneficiaria més la candidatura.
Addicionalment, caldria afegir el fet que el nombre de diputats que s’escullen en aquestes circumscripcions estan sobrerepresentats en comparació a Barcelona, que escull 85 dels 135 diputats, el 63% del total però que representa quasi el 75% del cens. Així, el fet que en aquestes circumscripcions és on el vot sobiranista és més elevat se sumaria als avantatges ja mencionats que la llei D’Hondt conferiria a una llista unitària. Tot plegat configura un escenari propici per a una coalició que previsiblement aconseguiria un percentatge de vots molt superior al dels competidors, i ho faria sobretot en les circumscripcions sobrerepresentades.
El dubte del vot més ideològic
Amb tot, aquesta només és una consideració dels efectes mecànics de la llei electoral, és a dir, de com els vots es converteixen en escons. L’efecte esperat d’una candidatura unitària, però, va més enllà d’això. La unió entre partits podria desmobilitzar els votants que donen un pes superior a l’eix ideològic, però també podria mobilitzar els electors més entusiastes amb una unió entre partits. La gent adaptaria les seves preferències a la nova situació: un canvi en l’oferta de partits faria que les preferències dels ciutadans variessin. Unes consideracions que deixen de ser una qüestió teòrica i mecànica per entrar en un àmbit totalment polític. I és on els partits hauran de fer els seus càlculs.
