CRÍTICATV
Efímers 02/09/2014

‘Fargo’: no us la perdeu

i
Mònica Planas
2 min
‘Fargo’: no us la perdeu

La mandra que em feia veure la sèrie Fargo era directament proporcional a l’entusiasme que em va provocar la pel·lícula dels germans Coen. No podia entendre que haguessin volgut allargassar com un xiclet una història magníficament explicada en només un parell d’hores. Però la vanitat de veure confirmades les meves sospites em va temptar a veure la sèrie. He d’admetre que els minuts inicials del primer capítol ja van ensorrar la meva intuïció i em van atrapar poderosament. La sèrie Fargo és tan extraordinària com la pel·lícula. Estan connectades, sens dubte. Però, sense malmetre l’univers Coen, la sèrie ha sabut crear el seu propi relat i convertir-se en una cosa diferent sense profanar el film ni convertir-se en un complement secundari. Fargo (la sèrie) manté intacte el record de la pel·lícula i et renova la il·lusió pel nou relat, recuperant el context, l’estil dels diàlegs, la tensió dels silencis i la realització. Ha creat el seu llenguatge propi, s’ha adaptat als codis televisius i ha farcit l’argument de trames plenes d’enginy. Els deu episodis permeten que els personatges evolucionin de manera magistral i encomanen a l’espectador el seu estat d’ànim. Respires el neguit, el desànim, la soledat, el pànic, la resignació o la calma dels protagonistes. Les interpretacions de Billy Bob Thornton i Martin Freeman són excel·lents, tot i que s’ha de reconèixer que els seus rols són agraïts. Ara bé, el paper d’Allison Tolman i Colin Hanks fent de policies són una delícia precisament per la dificultat dels seus personatges. Malgrat la seva importància en la trama, és magnífic com mantenen el perfil de la gent normal, dels que es veuen arrossegats per unes circumstàncies que no els pertoquen. Fargo té escenes que, pels diàlegs, per la direcció, per la producció, pel clima de les interpretacions o per la densitat dels seus silencis, mereixen passar a la història de la televisió. La música és un altre element magistralment engalzat amb la imatge. Una banda sonora elegant, sempre oportuna i que eleva el contingut visual. La intriga, el fet de saber més que els personatges, un sentit de l’humor finíssim i l’empatia amb alguns protagonistes et provoquen dependència televisiva. Tot i que a vegades l’excessiva casualitat et fa arrufar el nas, són sublims els instants que, sota una aparent intranscendència, poden suposar un gir argumental o la continuació de la calma tensa. Una meravella que s’ha emportat el premi a millor minisèrie en l’última gala dels Emmy. No la deixeu escapar, ni tan sols els més descreguts.

stats