CIÈNCIES O LLETRES? Ja hi tornem a ser. Les proves de selectivitat i les tries dels qui les han fet han tornat a evidenciar l’avantatge escandalós dels graus de ciències, que acaparen els estudiants més brillants. Imbuït de romanticisme, Jules Verne va imaginar en la seva primera novel·la, París al segle XX, del 1863, un món futur en què el progrés tecnocientífic humiliava i arraconava l’art i la literatura. Aquell llibre augurava la fi de les humanitats, una predicció que ara ens torna a envair. El seu editor el va refusar i li va recomanar que en lloc de plorar les lletres les omplís de ciència... ficció. La va ben encertar.
Però tot i l’imparable avenç de la ciència i la tecnologia, que ens han facilitat i allargat la vida, ni la literatura ni l’art han mort. Verne es va equivocar: la mala salut de ferro de les lletres és una feliç evidència. A Catalunya mateix, malgrat dictadures i guerres, el segle XX ens ha donat els artistes més universals -Gaudí, Picasso, Miró, Dalí- i ha sigut el segle d’or de la literatura catalana, en poesia i en narrativa.
La pulsió artística forma part intrínseca de la condició humana. Ens costaria viure sense crear res, sense pensar gens. La tecnologia ens atrau i ens enlluerna: tots desitgem el bon viure, tots aspirem a alguna quota de luxe. Però què seria la utilitat sense bellesa? Sense misteri? La ciència, al capdavall, també és un procés a l’atzar. Les grans descobertes sovint han sigut fruit de coincidències insospitades. Res millor per desencallar una recerca que relaxar-se amb una bona novel·la, passejar, anar al cine, visitar una exposició. L’esperit s’eixampla, la ment s’obre. I llavors... eureka!
Ciències o lletres? Tant en ciències com en humanitats, l’important és fer-se bones preguntes, i aquesta és senzillament una pregunta trampa a la qual Verne va saber donar una resposta creativa: fer de la ciència literatura projectant-hi una imaginació desbordant.
