Telecinco va estrenar dilluns El Chiringuito de Pepe, que corre el risc de confondre’s amb un programa de Josep Pedrerol. Però no. Aquesta és una sèrie en què també esmolen ganivets però només per cuinar. La protagonitza Santi Millán i s’ha de reconèixer que la trama és millor que Frágiles, aquella altra ficció que va protagonitzar l’estiu passat en què feia de fisioterapeuta amb excés de confiança amb els pacients. Ara Millán fa de xef d’èxit. El seu personatge es diu Sergi Roca i és un esperit rebel de la gastronomia inspirat en una barreja de Sergi Arola i germans Roca. El pare del xef li comunica en el llit de mort que el seu pare biològic té un xiringuito a la platja de Peníscola i que s’està arruïnant. Li fa jurar que l’ajudarà a tirar endavant el negoci. I Roca compleix la seva paraula.
El punt dèbil de la sèrie és un nivell interpretatiu més aviat baix, en la línia de la majoria de les sèries de ficció espanyoles. Actors molt sobreactuats que s’expressen sobretot a través de la ganyota exagerada. Això sí, Santi Millán demostra una capacitat per clavar la mirada, posar els ulls plorosos i emocionar-se que commourà molts espectadors.
La gràcia d’ El Chiringuito de Pepe és que té els elements d’èxit d’altres fenòmens televisius. Per una banda, una bona dosi d’esperit de Los Serrano amb Jesús Bonilla fent d’amo rústic d’un local per a turistes. També hi ha una essència de MasterChef amb el retrat del món de l’alta gastronomia. Hi ha unes notes de Pesadilla en la cocina amb imatges fastigoses de cuina bruta i menjar podrit. Tot acompanyat de la moda dels cupcakes, la pastisseria on es concentrarà la tensió sexual. Caldrà parar atenció a Sergi Roca degustant de manera suggeridora les magdalenes de la mestressa. Malauradament hi ha una trama infantil, que tot i ser el moment en què els espectadors adults aprofiten per anar al lavabo garanteix l’audiència més menuda. Inclou també el personatge d’una pescadora que viu en una barca al port. És Blanca Portillo, que interpretarà una mena de versió moderna de Chanquete (amb un obedient ajudant senegalès sempre a punt). Tots aquests elements d’èxit en una factura estiuenca, neta i lluminosa i música de fons que potencia el factor emocional. Trames clares, objectius dels personatges ben definits, sentit del ritme, elenc conegut i astracanades ibèriques de tant en tant compensades pel món de glamur del cuiner. Qui ha triat els ingredients de la sèrie ha sabut cuinar un plat molt popular digne d’un astut xef televisiu.
