Opinió 09/01/2014

La ultradreta espanyola: una excepció europea?

i
Xavier Casals
3 min

Josep Anglada ha anunciat que la PxC no concorrerà a les eleccions europees per la dificultat d'elaborar una candidatura amb altres partits. Paradoxalment, aquesta absència es produeix en uns comicis en què la ultradreta pot créixer i assolir 90 diputats dels 764 d'Estrasburg. L'extremisme dretà a Espanya, doncs, no sembla enlairar-se malgrat tenir una conjuntura favorable: descrèdit institucional, davallada dels grans partits, crisi econòmica, un 26% d'atur i un 11,7% d'immigració de la població total. Aquesta situació és excepcional a Europa? La resposta és negativa. Des de la nostra òptica, el cas d'Espanya és inseparable del de Portugal (on tampoc hi ha ultradreta) i Grècia, per raons que apuntem tot seguit.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les dictadures passen factura. En primer lloc, tots tres països van conèixer dictadures anticomunistes: el franquisme (1939-1975), el salazarisme (1932-1974) i el règim dels coronels (1967-1974). Finalitzats aquests règims, les respectives ultradretes van manifestar dificultats per modernitzar el seu discurs ideològic i van modular missatges nostàlgics del passat dictatorial i imperial. Així, van exaltar la Hispanidad, la lusitanidade o, a Grècia, els "ideals cristians hel·lènics" (que inclouen l'enosi o "unió sagrada" amb Xipre).

En segon lloc, en produir-se més tard en aquests estats la instauració d'un s istema democràtic acompanyat de polítiques expansives de l'estat del benestar, les manifestacions de desafecció política van tardar a aparèixer, així com la irrupció de tensions socials capaces d'infantar partits de protesta.

En tercer lloc, als tres països van sorgir partits de dreta que van captar el vot del potencial electorat ultradretà. Això també va impedir la consolidació de formacions d'extrema dreta, tot i conèixer èxits efímers a Espanya (on Fuerza Nueva va obtenir un escó el 1979) i Grècia (allà el Front Nacional va assolir cinc diputats el 1977 i la Unió Política Nacional un eurodiputat el 1986).

Absència a Portugal i presència discreta a Espanya. En aquest marc, l'extrema dreta dels tres estats sembla tenir desenvolupaments diferents de la que s'expandeix a l'Europa occidental.

A Portugal, com hem apuntat, aquest sector és absent de les institucions des de la fi de la dictadura, i la greu crisi que afecta el país no sembla capaç d'esperonar-lo ni als comicis locals: als celebrats l'octubre del 2013 l'extrema dreta només va captar entre el 0,4% i el 2% dels vots (el 0,5% dels vots a Lisboa). Per a l'historiador Riccardo Marchi aquesta situació no sols s'explica per mancances de la ultradreta (com la seva crisi de lideratge i les rivalitats internes), sinó també per la seva dificultat a l'hora de competir amb la dreta (pel que fa a valors com el patriotisme, les drogues o l'avortament) i amb l'esquerra radical (en termes d'oposició al sistema i a la globalització).

A Espanya, com és sabut, l'extremisme dretà té una limitada presència consistorial amb dues formacions. Una és l'esmentada PxC, que conforma una dreta populista homologable a la d'Europa occidental i té 67 regidors. L'altra és España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares), i ha assolit certa notorietat pels seus repartiments d'aliments "només a espanyols". Aquest partit manifesta voler una democràcia més participativa i defensa referèndums vinculants. Tanmateix, vol fer del Senat una "cambra corporativa" sense partits.

La via grega. Però si a Espanya i a Portugal la crisi no ha estimulat el creixement de la ultradreta, a Grècia n'ha infantat una de singular als comicis del maig del 2012, quan la formació d'ascendència neonazi Alba Daurada fa captar el 6,7% dels vots. Va ingressar així al Parlament una extrema dreta diferent de la de l'Europa occidental en la mesura que -com han estudiat els politòlegs Lamprini Rori i Vassiliki Georgiadou- va sumar vots combinant ús de la violència amb un vistós "treball social" al districte sisè d'Atenes, en repartir aliments "només a grecs" o vigilar comerços.

Considerem que l'evolució d'aquestes ultradretes mediterrànies ofereix dues lliçons. Una és que la crisi econòmica no ha de comportar necessàriament un ascens significatiu de l'extremisme dretà, com demostren Espanya i Portugal. L'altra és que si aquest ascens té lloc, Grècia palesa que pot fer-ho per vies inesperades, amb una ultradreta híbrida entre passat i present. Alba Daurada demostra així que l'esquadrisme neofeixista pot anar de la mà d'oferta assistencial. En síntesi, al sud d'Europa la ultradreta pot romandre absent del Parlament o accedir-hi per vies poc previsibles.

stats